Feina il·limitada i infinita
Tots els qui hem anat a una gran ciutat, com París o Nova York, hem pujat a una gran torre i, des de dalt, hem deixat anar allò de “què bonic!”.
Els que ens dediquem al món de la construcció, també ho hem dit. L’única diferència és que és més fàcil que estiguem en plantes altes degut a la nostra feina, i els nostres ulls experts recorre el “skyline” i s’aturen a aquell sostre per arreglar, aquell grup d’antenes per unificar, aquells aparells d’aire condicionat per amagar, aquell terrat per pavimentar, aquella finestra per substituir, … i acostumem a deixar anar allò de “quanta feina!”.
He arribat a la conclusió, per tant de què la feina és il·limitada i infinita. Sí, que no té límits ni té fi. Alhora, un dels problemes que té aquesta crisi, que sembla que ja acaba (permeteu-me el to optimista), és la feina. Aleshores, si la meva conclusió és certa, ens porta a allò de “som rucs o què?”. Sembla, doncs, que el ser humà es tirant a ruc i sobretot, autodestructiu (això no ho dic jo).
Amb feina s’acabaria solucionant tot? Quasi segur que sí. Primer definim el que és feina: es tractaria simplement d’una ocupació retribuïda (incloem aquí el factor diner, l’altre clau en l’equació), una activitat humana. Aleshores, tornem a la pregunta: si hi ha tanta feina, ¿per què estem aturats?
Fa set o vuit anys, quan tots érem rics (o ens hi creiem), quan el país anava vent en popa, teníem dos milions d’aturats. Això com s’entén? Faltava gent en el món de la construcció, i a altres sectors, i teníem que recórrer a l’estranger per a què ens deixessin treballadors. Així doncs, som rucs, això és impermissible.
Ni el treballador, ni l’empresari és responsable de tal incongruència. Demanem explicacions a les nostres Administracions, al nostre Govern, als nostres polítics, els quals, a la fi, els hem votat nosaltres, igual que hem votat al President de la nostra comunitat de veïns.
Per aquesta regla de tres, no es pot permetre l’atur. Ho sento per aquells que viuen del “chollo”, però ara ve l’explicació. Com treballadors, volem tenir assegurada la feina. Cobrant, es clar: sí, el diner assegurat. L’estat s’ha de considerar una gran empresa, donat que és el que és. Avui en dia, funciona així: quan et quedes a l’atur, l’Estat et paga com si fos una empresa, encara que et pagui per no treballar.
L’Estat només t’ha d’assegurar la feina (que sí, cobrant, per suposat). Tu estàs treballant en una petita o mitjana empresa, per exemple. Aleshores, tranquil, que si aquesta empresa no pot continuar oferint-te feina, per la circumstància que sigui, l’Estat t’acollirà a la seva empresa. Intentarà trobar-te la feina que puguis desenvolupar millor, d’acord amb les teves aptituds. En el pitjor dels casos, tindràs que fer fotocòpies, arxivar, escombrar, o qualsevol altra feina inferior a la teva qualificació, però igual de digne. Però mai estaràs parat, veient la televisió i cobrant igual, ja que el que tothom desitja és cobrar per la teva feina, no per quedar-se al sofà.
Un altre problema és el diner, però d’això ja es parlarà en un altre moment…
Xavier Mateu – Arquitecte i calculista. Membre de RV4