Arquitectura en 38 dies
Dins de les meves funcions habituals com arquitecte, tenia que fer una consulta als Serveis Tècnics d’Urbanisme del municipi on s’anava a fer l’obra. Vaig demanar hora per telèfon, i la resposta per part de l’organisme públic no va ser altra que: “aquesta setmana no pot ser, l’altre no sé què, etc.”.
Feia poc temps que havia tornat d’Estats Units i vaig quedar amb un amic arquitecte per intercanviar experiències i explicar-li el succeït. La conversa ens va portar, inevitablement, a comentar el procés americà per fer un habitatge.
Imaginem que som una família tipus passejant per un centre comercial de qualsevol ciutat americana. Entre botiga i botiga, trobem una que es dedica a la fabricació de cases. Decidim entrar, doncs, estem començant a barallar la idea de mudar-nos. Ens mostres diferents dissenys: uns d’una planta, altres amb garatge molt gran, altres amb cuina independent.
Després de veure diferents opcions, expliquem les nostres preferències: volem el nostre dormitori al primer pis, amb bany, tipus golfes, al cantó de l’estudi, amb una gran terrassa i una finestra de sostre per veure el cel. A la planta baixa volem vestíbul independent, un petit porxo, llar de foc i un altre dormitori per la sogra. Ens diuen que anem uns locals més enllà, que hi ha un cinema i que, quan sortim, ja ens podran donar pressupost.
Cert, en aquell tempos havien escollit l’emplaçament i havien obtingut una imatge aèria, li havien enviat la proposta a un dels seus arquitectes col·laboradors per fer els retocs. Al sortir del cinema, vam veure plans i perspectives i ens va encaixar el preu. Amb la targeta de crèdit vam donar la paga i senyal i ens van assegurar que les obres començarien al dia següent.
A primera hora del dia següent, van comunicar totes les dades a l’Administració i va arribar una excavadora. Si les dimensions de la planta baixa eren més o menys de 12*14 metres, la màquina va rebaixar 15*17 metres i uns 45 cm. Van col·locar la malla d’acer, uns tubs de desaigüe i van volcar formigó des del carrer, amb una mànega. Era hora de dinar. Feia 18 hores que havíem encarregat la casa! Per la tarda es va fer el tancat exterior. A una mica més de 25 hores, ja s’estaven pujant parets.
Per no avorrir, explicarem el final. Als 38 dies ens entregaven les claus de casa, tota acabada i llesta per entrar a viure, una preciositat.
Per curiositat, calculo quants dies van passar entre que vaig demanar hora per telèfon i el dia que vaig entrevistar-me amb el Tècnic de l’Ajuntament: 38 dies. Vam quedar que parlaria amb el seu superior, que ja pensaria sobre l’assumpte, que el truqués un altre dia. Mentre, el client: una parella d’enamorats, amb molta il·lusió per la casa, quasi els hi donava igual les formes que tingués, el número de dormitoris, el que nosaltres volguéssim, però que no tardéssim més de dos mesos per muntar el projecte, ja que, un cop sol·licitada la llicència a l’Ajuntament, encara que aquests tardessin un any en donar permís, havien d’anar al banc a demanar l’hipoteca.
El segon cas, el nostre, el de l’absurda pèrdua de temps, és fomentar la crisi. Aprendrà la lliçó el nostre sistema?
Xavier Mateu, arquitecte de RV4